Quan parlem de Cadencia , parlem d'un grup musical d’arrels flamenques que evoluciona a través de l’elegància, escapant del merament convencional i endinsant-se en un món de sabors musicals que ens fan provar des de la guayaba mes sucosa a la canyella en brut mes fina. Tot sorgeix d’un grup de persones amb inquietuds paral•leles, que havien transitat de llarg a llarg del món de la musica amb projectes diferents i antònims. Els olors a l'Albereda , la estretor dels locals d’assaig del Pelicano i unes nits d’aigua i lluna que no fan més que ajuntar-te, van obligar a sonar al uníson als trinos i arzapuas de Gori, a les mans de Sofia sobre pells i fustes, i a la veu de filferro i seda de Marilo, sense mes conseqüència que el naixement de Cadència.
A priori, tot duia a pensar que aflorava un grup més en aquesta terra tan fructífera, de sons arrelats i caràcter local, però aplicar aquesta lògica no faria més que allunyar-nos de la realitat, doncs d’ells surgeix un so amb un inconfusible olor a camp fresc, atemporal i internacional. Aquesta propietat de tenir coses que dir i de dir-les d’una manera diferent, va aconseguir treure’ls de llargues reunions nocturnes, per a trepitjar escenaris de tota Andalusia. Tot anava sobre rodes, el públic es multiplicava i les sales augmentaven el seu aforament, això els va dur a ambicionar un so mes ric i compacte, mes fort i serè, posant-se a la recerca de nous integrants i colors. Conseqüència d’això, dues persones molt properes a la seu cercle personal es van fer partícips del projecte i van passar a ser el baixista i el flautista d’aquesta formació. El primer d'ells, Enrique, va establir les bases per al creixement rítmic harmònic de la banda, cimentant amb el seu baix l’essència dels temes. AL mateix temps, Pepo i la seva flauta donaven lluentor i un toc de somni a través del seu caràcter de solista, donant motiu a trobar sensacions que ens acostaven al medievo i a les reminiscències mes purament cèltiques.
Aquesta història d’amistat i qualitat musical floreix d’una tija nova i a la vegada madura, per l’experiència dels seus components. Senzillament, quan la humilitat del treball i el follet de la sang caminen en companyia del braç de la música aconsegueixen estremir a qui els escolta. Si alguna cosa li honra a Cadència és que fa sentir, és que transmet, és que contagia, tant en la alegria com en la nostàlgia. Cadència……………. El flamenc que arriba!!!
Grups
